L’enviament de missatges als pares, una bona arma per combatre l’absentisme crònic

Una recerca pionera experimenta amb diferents tipus de missatges

Una recerca pionera als EUA experimenta amb diferents tipus de missatges i en mostra l’eficàcia d’un

​​​​​​​

Podria servir l’enviament de missatges de WhatsApp o d’aplicacions similars per disminuir l’absentisme escolar crònic? Això és el que es van preguntar a l’Institut de Ciències de l’Educació dels EUA –del Departament d’Educació del Govern–, i van decidir respondre-ho amb la implementació i recerca d’una estratègia d’enviament de missatges als pares dels estudiants. Si qualsevol persona permanentment rep missatges de diversa procedència, per què no els hauria de rebre d’una cosa tan important com l’escola del seu fill, màximament per notificar que aquest no ha aparegut per classe en tot el matí?

L’absentisme escolar crònic és un dels problemes de l’educació més enquistats i que més preocupen als EUA, ja que abasta un 10% de l’alumnat (uns sis milions). Hi ha nombroses iniciatives impulsades per autoritats nacionals, estatals i municipals, i fins i tot per organitzacions, universitats i instituts de recerca, per disminuir la incidència d’aquest problema i, amb això, els efectes en la societat (desocupació, pobresa, delinqüència…).

Aquesta estratègia d’enviament de missatges va aconseguir una petita però significativa disminució dels índexs d’absentisme després d’experimentar durant un any amb 26.000 estudiants de Primària i les famílies.

Els investigadors van posar en marxa quatre tipus de missatges (amb diferents enfocaments, graus de personalització i d’implicació parental) amb quatre grups diferents d’estudiants de l’escola elemental. L’objectiu era estudiar quin tipus de missatge podria resultar més eficaç per a l’objectiu proposat.

Durant el primer quadrimestre (de finals d’agost a finals de desembre), els pares dels grups 1 i 2 van rebre missatges generalistes sobre els beneficis d’assistir a classe (en clau positiva). Durant la segona meitat del curs (de gener a maig), els pares dels grups 3 i 4 van rebre missatges generalistes que advertien de les conseqüències de l’absentisme (en clau negativa). I, durant aquest segon període del curs, a més, es van enviar missatges extra específicament dirigits als progenitors d’aquells estudiants que faltaven a classe de manera habitual. Per als dels grups 1 i 3, els missatges eren enviats per membres de l’equip de l’escola i simplement informaven de la falta d’assistència dels seus fills. Per als dels grups 2 i 4, els missatges no donaven informació sobre l’assistència a classe, però buscaven la implicació dels pares en demanar-los que fixessin objectius d’assistència setmanals als fills, i al final de cada setmana se’ls reportava un missatge amb el compliment dels objectius aconseguits.

A final de curs, l’experiment va llançar els resultats següents:

• Les quatre versions de missatges van contribuir a disminuir l’absentisme crònic. La taxa d’absentisme crònic esperada va caure de 2 a 7 punts percentuals, i on més es va reduir va ser entre els estudiants amb un historial previ d’absentisme alt. No obstant això, no es va observar que milloressin els assoliments acadèmics dels estudiants en cap dels grups.

• Els missatges informatius en positiu (sobre els beneficis d’assistir a classe) i els negatius (els que advertien de les conseqüències de no assistir-hi) van aconseguir el mateix efecte.

• Els missatges d’informe de faltes cada vegada que es produïen i que els professors o altres membres de l’escola enviaven a títol personal van resultar ser més efectius que aquells altres de tipus cooperatiu que demanaven als pares de fixar objectius d’assistència setmanals. Però només van resultar més efectius en el cas dels absentistes crònics. És a dir, sembla que el mer fet d’informar de manera instantània sobre les faltes de l’estudiant fos més eficaç a l’hora d’implicar els pares que la petició mateixa que s’impliquessin.

• Els investigadors valoren com a positiu que només un 12% de les famílies es donés de baixa del servei de missatgeria, per la qual cosa consideren que les estratègies de comunicació amb les famílies que facin servir aquest mètode són sostenibles.

Encara que l’impacte pugui semblar baix, cal tenir en compte la grandària del problema als EUA i el cost irrellevant de la iniciativa investigada. Sobretot per això darrer, l’evidència convida a posar en marxa estratègies similars en centres amb taxes d’alumnat absentista elevades. A Espanya, la comunicació entre centres i famílies a través del correu electrònic comença a ser una cosa habitual, però és difícil saber, per als docents i els equips directius, quin percentatge de famílies llegeix els missatges que reben. Les trucades telefòniques requereixen un temps i una dedicació, i no sempre són ateses. Els missatges de text enviats al telèfon poden ser més eficaços en cas d’avisos importants, com podria ser el de les faltes reiterades i injustificades. Seria interessant estudiar els efectes de qualsevol estratègia que arribi a posar-se en marxa en aquest sentit.