Qui l'interpreta?

Les veus

Quan parlem, cadascú de nosaltres té una veu única, un so, un timbre i una manera de produir-lo particular. Si hi ha res que ens fa únics i ens diferencia dels altres és la nostra veu. Els cantants, a fi de diferenciar i agrupar les veus, han establert una classificació en funció de si les veus són més agudes o més greus: soprano i contralt per a les dones, i tenor i baix per als homes.

En el concert tindrem l’oportunitat d’escoltar una soprano i un baix. La soprano és la veu més aguda de totes i és qui normalment fa la melodia. En El Messies, la soprano solista està associada a la figura de l’àngel i als moments de joia i alegria. Cantants com Montserrat Caballé i Céline Dion són exemples de sopranos.

El baix és la veu més greu i profunda de totes. Quan canta en conjunt, és la veu que s’encarrega de fer de suport. Händel la utilitza en El Messies en els moments dramàtics i profètics, com per exemple al recitatiu “Thus Saith the Lord”. Hi ha un tipus de veu que està entre la de tenor i la de baix, que és el baríton, i que tant pot fer notes més agudes que el baix com notes greus que els tenors no arriben a fer.

El tenor és la veu més aguda de la veu d’home. Potser és un dels tipus de veu més coneguts, ja que el trobem en melodies i personatges molt importants en òpera. Cantants com Luciano Pavarotti i Freddie Mercury serien uns excel·lents exemples de veu de tenor.

La contralt és la veu més greu de les veus femenines. És potser la més desconeguda de tots els tipus de veu, però també de les més boniques. Cantants com Sara Mingardo i Adele tenen veu de contralt. Entre la soprano i la contralt trobem la veu de mezzosoprano. Moltes mezzosoprano canten de contralt perquè aquesta veu és molt difícil de trobar.

Un cas a part és la veu de contratenor. És un tipus de veu masculina, però cantant a la tessitura de soprano i contralt (s’aconseguia tallant els òrgans sexuals als cantants, per tal que mantinguessin la veu de nen encara que es fessin grans). Per sort aquesta pràctica es va prohibir, però els cantants d’avui dia han desenvolupat la tècnica per continuar cantant d’aquesta manera. Ho voleu sentir?

El cor d’El Messies està format pels quatre tipus de veu que acabem de conèixer: soprano, contralt, tenor i baix. El cor és un element crucial en El Messies, ja que va narrant tot el que passa i és el fil conductor de l’obra. I per si fos poc, al cor pertany el moment que tothom està esperant: l’“Hallelujah”. Els solistes (que, tal com diu la paraula, canten tots sols) tenen la responsabilitat de cantar les àries, que solen ser els moments tècnicament més complicats, però també més expressius.

L’orquestra

En El Messies trobem una orquestra molt senzilla en comparació amb la d’altres obres de Händel. La base és una orquestra de corda (violins, violes, violoncels i contrabaix) amb l’afegit de trompetes i timpani. De vegades Händel disposava de diners extres per pagar l’orquestra, i llavors hi afegia una parell d’oboès i un fagot i d’aquesta manera aconseguia un so més ric i més contrastat entre el vent i la corda.

Tota l’orquestra estava acompanyada pel que s’anomena el baix continu. No és el nom de cap instrument, sinó d’un grup d’instruments (normalment un instrument de teclat com el clavicèmbal, un violoncel, un fagot o un llaüt) que toquen la part del baix. És com la base o el suport de tota la música, i té un paper molt important en els recitatius i les àries.

Les trompetes i les timbales apareixen molt poc en El Messies, però quan ho fan són molt importants. Són instruments que s’associen a fanfàrries, a marxes reials i a moments de joia i alegria, com poden ser “Glory to God” o “Hallelujah”. Capítol a part mereix la intervenció de la trompeta en l’ària de baix “The Trumpet Shall Sound” (‘Sonarà la trompeta’), on el text en si mateix parla de la trompeta. Es tracta d’una música fantàstica però d’una gran dificultat ja que s’acostuma a interpretar amb una trompeta natural, que a diferencia de la trompeta moderna que tots coneixem, no té pistons i les notes son produïdes amb el control de l’aire amb els llavis.

L’orquestra té la funció bàsica d’acompanyar i doblar les veus, i en alguns moments afegeix altres melodies o ornamenta les que ja fan les veus. Al principi de cada número s’acostuma a començar amb l’orquestra presentant la música que després faran les veus. Händel és molt hàbil, perquè sempre suggereix més que anticipa i, d’aquesta manera, quan entren les veus no van repetint el que ja ha fet l’orquestra, sinó que hi aporta alguna idea nova.

El director

El director d’orquestra és la persona que prepara l’orquestra i la lidera ens els assajos i concerts. La seva tasca és pensar com s’interpretarà la música (el tempo, el fraseig, el caràcter...) i comunicar-ho a l’orquestra per mitjà de gestos. El director focalitza l’energia de tothom per tal que la música soni de la millor manera possible. De vegades utilitza una vareta anomenada batuta, que serveix per definir i augmentar la visibilitat dels gestos.

A l’època de Händel no hi havia director com a tal, sinó que era el mateix compositor qui dirigia les obres des de dins de l’orquestra, ja fos tocant un instrument de teclat o bé el violí. De fet, té molta lògica: qui pot saber com s’ha de tocar la música millor que el compositor? Bàsicament, la seva responsabilitat era donar els senyals de principi i final i procurar que tothom anés alhora. En l’actualitat, si no trobem director, el primer violí o concertino és el responsable de guiar la interpretació.

Ara podrem veure tres maneres diferents de dirigir El Messies: des del clavicèmbal, des del violí i des del podi de director. Quina us agrada més?