Què és un concert?

Si volem escoltar música ho podem fer per YouTube o Spotify, o bé podem posar un CD, o escoltar la nostra selecció musical en un aparell reproductor d’MP3. Però res no és comparable a l’experiència d’escoltar música en directe. La sensació de veure i sentir com es produeix la música davant nostre és molt especial. El fet d’escoltar un violí o una soprano en directe sempre ens atrapa i ens sorprèn. Quan escoltem música en viu podem apreciar detalls que no ens és possible notar en un CD, com ara el fet de veure l’expressió dels intèrprets, com es toquen els instruments i potser el més important: sentir la comunicació que s’estableix entre els músics i el públic.

Quan anem a veure un concert, normalment ho fem perquè ens ve de gust escoltar aquella música i ens fa sentir millor. No ens cal ser entesos en música, ni haver-ne estudiat. Tan sols hem de seure a la butaca amb l’objectiu de passar una bona estona. El concert és el mateix per a tothom, però cadascú el percep d’una manera diferent. Uns es posaran contents, a d’altres els semblarà nostàlgic, pot ser també que ens avorrim, que no entenguem res o que senzillament no ens agradi.

No passa res!

Per sort, tots som diferents i hi ha tantes maneres d’escoltar la música com persones hi ha al món… i el millor de tot és que totes les maneres són bones!

Els secrets d’un concert

De vegades, un té la sensació que anar a un concert de música clàssica és una cosa reservada a entesos i especialistes. Però, de fet, pot resultar més fàcil que anar a veure un partit de tennis, on necessitarem conèixer les regles del joc per saber com va el partit. L’única cosa que ens cal fer per anar a un concert és escoltar.

Quan estem en una sala de concerts hem d’actuar amb naturalitat i sentit comú. Hem anat a escoltar música, i la música necessita silenci. Per tant, el públic evitarà tota mena de sorolls que puguin molestar tant els intèrprets com la resta del públic. En un teatre o un cinema, si la gent parla, no podem seguir el que passa a la pantalla o a l’escenari. Sense silenci no hi ha música. En un concert, els músics hi posen la música, i el públic, el silenci. Als músics els encanta notar que el públic està escoltant i gaudint, i una de les maneres que tenen de notar-ho és amb el silenci de l’audiència. Músics i públic comparteixen un espai comú (una sala de concerts) per tenir una experiència musical.

En un concert, normalment primer apareix l’orquestra i el públic aplaudeix en senyal de benvinguda i reconeixement. Aleshores el concertino, que és el primer violí i alhora la persona que fa d’ajudant del director dins del conjunt, s’aixeca i comença a tocar una nota de referència perquè l’orquestra pugui afinar. El fet d’afinar és molt delicat i requereix molta atenció per part dels músics. El públic escoltarà amb atenció i silenci aquell so característic de l’orquestra afinant.

Un cop els instruments estan afinats, surt el director, que és rebut amb aplaudiments mentre saluda el concertino i el públic. Aleshores es gira cap a l’orquestra i ja estem a punt per començar. Segurament, una de les preguntes que sempre ens fem en un concert de música clàssica és:

Quan aplaudim?
La resposta és senzilla: quan acaba la peça que estem escoltant.

En una obra com El Messies, formada per molts números (uns 50), si aplaudim al final de cada fragment passarien dues coses: la primera és que els aplaudiments no ens deixarien percebre tota l’obra com una unitat, sinó que s’aniria interrompent, i la segona és que 50 aplaudiments a 30 segons per aplaudiment ens dóna un total de 1.500 segons o, el que és el mateix, 25 minuts només d’aplaudiments! Potser massa, no creieu?

Per això, en la música clàssica s’aplaudeix al final de l’obra. Si té diverses parts ens esperem fins al final. Si el concert té mitja part, aleshores s’aplaudeix al final de la primera part. Per saber quan s’acaba cada part podem consultar el programa del concert. Si no, ho podrem notar en l’actitud del director i la dels músics, que es van relaxant. També en la del públic: si ningú no aplaudeix és que encara no s’ha acabat malgrat que ho sembli!

El més divertit és que el costum d’aplaudir al final de l’obra és relativament nou, i en temps de Händel, Mozart o Rossini el públic no tan sols aplaudia quan volia sinó que cridava i es queixava sense cap mena de vergonya. En el cas d’El Messies, és freqüent que al final de l’“Hallelujah” la gent aplaudeixi malgrat que encara queda tota una part de concert. Però qui és capaç de quedar-se quiet sense aplaudir després d’escoltar la fantàstica i potent musica de l’“Hallelujah”?

A més, en molts països hi ha el costum de posar-se dempeus quan sona l’“Hallelujah”. Es diu que aquesta tradició va començar quan El Messies es va estrenar a Londres (encara que altres diuen que és una invenció de l’imaginari popular). Sembla que el rei Jordi II es va aixecar en el moment de l’“Hallelujah” i tot el públic va fer el mateix a l’instant. No se sap si es va emocionar, si es va aixecar en referència al text “King of Kings” (‘Rei de Reis’), o senzillament si li feien mal les cames i necessitava estirar-les…