Aprendre avui, un repte multidimensional

Carles Parellada Enrich, mestre, psicomotricista, terapeuta sistèmic, codirector de les formacions d'ESM a l'Institut Gestalt, a la UAB, URV i UdG.

La periodista científica Lynne McTaggart ha escrit una trilogia de llibres recollint moltíssimes investigacions que venen desenvolupant-se des de finals dels segle XIX fins l'actualitat. Ens mostra els grans avenços que la ciència ha fet els darrers anys, des de conceptes com el del principi de la física de l'entrellaçament, passant per estudis de neurobiologia, les dinàmiques de les xarxes socials i la seva relació amb les malalties i un llarg etcètera.

La pregunta que esdevé arran d'aquest fet sembla òbvia: si hem avançat tant en molts camps de la vida, no seria hora de fer avenços importants en l'àmbit educatiu? Entenent la pregunta en el sentit ampli: pensant en els processos d'acompanyament d'infants i joves, i de la millora dels seus aprenentatges, tant des de l'àmbit dels coneixements cognitius com des de l'esfera de les relacions i el benestar.

Cal mirar la complexitat que comporta comprendre les dinàmiques de la vida actual i la manera com afecten als joves, les seves famílies i també als equips educatius dels centres.

Tots plegats formem part d'una comunitat educativa que s'estructura en una perspectiva sistèmica que contempla moltes variables. Davant d'aquest fet complex entenc que cal fer un abordatge del món educatiu d'una forma àmplia, i evidentment holística i multidimensional, ja que així és la realitat.

Amb la brevetat que comporta l'espai d'aquest document sintetitzo aquest repte multidimensional en sis eixos que permeten imaginar-nos un conjunt suficientment suggerent i ric que inclogui tot allò que té a veure amb un tractament del currículum i el seu desplegament en els centres educatius:

1. La dimensió de la neurobiologia, amb conceptes com el d'estructura interna, aquest programa biològic que hem acumulat com a espècie, i les fases que segueix al llarg del seu desenvolupament cap a l'èxit.

2. La dimensió biogràfica, afavorint en els contexts educatius una narració substancial de la vida dels infants i joves, que estan en continu procés de canvi. Una narració que no s'atura en el nivell individual, sinó que també ha de ser biogràfica en relació a les comunitats, la societat, i el món d'una forma global,

3. La dimensió socio-cultural, que té una força imparable i inimaginable. Tots els estris, enginys, codis, coneixements, tecnologies, teories, paradigmes... que l'ésser humà ha desplegat des dels orígens de la vida, han d'estar al servei dels alumnes, des dels més senzills fins als més sofisticats, per tal que formin part del seu bagatge experiencial i d'aprenentatge.

4. La dimensió pedagògica, que és la que coneixem millor, tot i que encara en podem treure moltes més possibilitats. Hem de ser capaços de crear una atmosfera sostenible i un clima adequats a les aules, amb la potenciació d'un espai per la interacció, un temps que permeti balancejar l'organització del kronos i les vivències del kairós, unes dinàmiques estimulants gràcies a la creació de contextos d'aprenentatge subtils i profunds on les intel·ligències múltiples han de tenir un paper protagonista.

5. La dimensió sistèmica, que ens introdueix en àmbits realment suggerents, atenent als factors emocionals de la vida de les persones, que no solament es troben en un registre conscient, sinó més aviat inconscient, i que a més a més estan meditatitzats per la influència transgeneracional, que ha deixat uns patrons i unes matrius emocionals. Quantes d'aquestes implicacions sistèmiques treuen als infants dels seus processos d'aprenentatge! Intentem minimitzar els efectes que tot plegat té vestint els diferents àmbits del currículum amb quatre eixos rellevants: les arrels, la identitat, els vincles, i les ales per volar (d'on venim, qui som, com ens relacionem, cap on anem), i creant complicitats amb les famílies, dins dels equips docents, i les aules.

6. La dimensió de l'intangible, potser la més novedosa, i sens dubte la que ens obre a un futur aparentment més incert i, alhora, més potent. Parlem de les neurociències, amb la interacció entre emoció i cognició; de la física quàntica, amb la funció de l'observador que transforma la realitat segons com la mira; dels camps morfogenètics, que ens permeten connectar-nos amb informacions que formen part del llegat de la vida i el coneixement de l'espècie; de la realitat virtual, simbòlica, hologràfica; de tot el que té a veure amb estratègies com el mindfulness, la dimensió de l'espiritualitat dels éssers humans, etc.

Amb la interacció de totes aquestes dimensions, que de ben segur són ampliables i admeten matisos, i que necessàriament haurien de ser més explícites per copsar-ne el seu ple sentit, podem activar protocols d'aprenentatge altament resolutius.

Aprendre és una competència humana, no una imposició del medi. Aprenem no tant, o solament, per saber més coses, sinó més aviat per comprendre'ns millor, i per actualitzar les millors opcions pel desenvolupament de la vida, la pròpia, i la de tots aquells amb els que convivim. Aprenem, doncs, a partir d'espais de comunicació, d'interacció significativa, en una mena d'àgora en la que usem un llenguatge impecable, una tecnologia, en el sentit més ampli de la paraula, i una capacitat de reconèixer-nos i mirar-nos amb bons ulls, que fa de la relació educativa un esdeveniment d'una sensibilitat exquisida, que ha de projectar a les futures generacions vers un món més sostenible.

Si el que aprenem no pot ser usat al servei de la vida, si no ens ha de permetre en un breu espai de temps potenciar una pau estable en qualsevol racó del món, potser no és un aprenentatge que sigui del tot rellevant...