Complementant l'aula

Las transformacions socioeconòmiques i les innovacions tecnològiques han posat de manifest la necessitat de reorientar l’educació i la formació de l’alumnat. Malgrat que els centres educatius s’entenen com el vehicle que permet la incorporació i participació de l’alumnat en la societat, aquests ja no són exclusivament els únics sobre els quals recauen les mirades de la responsabilitat formativa.

I és que, davant de la necessitat d’una transformació educativa, són moltes les entitats del món pedagògic que han volgut donar resposta a aquest nou escenari: activitats extraescolars, museus, centres culturals, fundacions, etc. Però quins límits i quines relacions s’estableixen entre ells en aquest contínuum educatiu, entès com aquell procés mitjançant el qual l’alumnat aprèn de manera permanent independentment de l’espai d’aprenentatge?

Sota aquesta premissa, l’alumnat aprèn en tot moment i en qualsevol lloc, i aquesta concepció de contínuum en l’educació pretén canviar la visió tradicional d’una formació fragmentada i exclusiva de l’escola cap a una altra més comunitària i holística. No obstant això, les respostes educatives que trobem es presenten en àmbits, encara, poc coordinats entre si, la qual cosa resulta una certa paradoxa tenint en compte la societat interconnectada i fluïda en la qual vivim.

Amb l’objectiu de complementar les potencialitats educatives de l’entorn i la comunitat, es fa necessària una visió diferent del paper de l’escola en l’educació, entenent la formació de l’alumnat com un projecte cooperatiu dins d’una xarxa socioeducativa col·laborativa. Aquest teixit col·laboratiu estaria format per totes aquelles institucions i actors comunitaris que tenen una responsabilitat en el procés d’aprenentatge dels nens i les nenes.

El repte principal al qual s’enfronta aquest teixit educatiu transversal és la necessitat de coexistir d’una manera integrada, compartint objectius i oferint respostes coherents, coordinades i eficaces. Per fer-ho es fa necessària la cooperació entre les diferents institucions, recursos, serveis i agents educatius.

Aquest canvi de mirada cap a la complementació dels diferents contextos pedagògics no és una novetat; al llarg dels anys ja han anat sorgint propostes que tractaven de conjuminar esforços per part de les comunitats i els barris. Per exemple, els projectes educatius de barri, els projectes d’aprenentatge servei, activitats educatives proveïdes per centres culturals, entre uns altres.

Hi ha experiències internacionals de contínuum educatiu àmpliament consolidades, com és el cas de l’Extended Schools, un programa aplicat a Regne Unit amb el qual es busca la continuïtat del treball escolar en diferents serveis comunitaris. O bé el cas de França, amb el seu projecte Zones d’Éducation Prioritaire, amb el qual es pretén reforçar la relació entre la família, l’escola i la comunitat en activitats conjuntes fora de l’horari lectiu.

Així mateix, hi ha evidència que visitar centres culturals i museus afecta positivament el rendiment escolar. Larry Suter, professor i investigador de la universitat de Michigan, va examinar les dades de dues enquestes longitudinals: l’Estudi Longitudinal de la Joventut Americana (LSAY) i l’Enquesta Longitudinal de l’Escola Secundària 2009 (HSLS). El LSAY va començar el 1987 amb 2.568 estudiants de 7è grau, 2.000 dels quals van ser avaluats novament a 10è grau i 1.500 novament a 12è grau. L’enquesta va examinar les actituds cap a les matemàtiques i les ciències, els cursos realitzats, les qualificacions obtingudes i les dades demogràfiques de l’alumnat, inclosa la freqüència de visites a institucions d’aprenentatge externes a l’escola. L’HSLS va recopilar dades de 21.000 estudiants d’EUA que eren a 9è grau el 2009. També va recol·lectar informació sobre les actituds dels estudiants cap a les matemàtiques i les ciències, el context familiar dels estudiants, inclosa la quantitat de visites als museus de ciències i centres culturals.

L’anàlisi de Suter demostra, amb un resultat significatiu estadísticament (p <.01), que el rendiment en ciències va ser més elevat per als estudiants que van assistir a museus de ciències almenys una vegada a l’any entre els graus 7è i 12è. Encara que el rendiment es veu influenciat pel context familiar i els resultats acadèmics anteriors, l’anàlisi mostra que aquestes variables no poden ser les úniques determinants en el rendiment; les activitats educatives complementàries a l’escola són decisives.

Com veiem, el desenvolupament d’aquesta visió de teixit col·laboratiu està vinculat a un factor clau i decisiu que els fa viables: la col·laboració i interdependència positiva en pro a una veritable coresponsabilitat educativa. Aquest és el veritable contínuum educatiu.