Carregant...
Les constel·lacions, la imaginació al cel
Les constel·lacions representen una de les tradicions més antigues de la humanitat i també són part dels orígens de l’astronomia. Amb elles, mitologia, ciència i religió es combinen en el marc incomparable del cel. Avui dia tenen un interès principalment cultural, però no deixen de ser fascinants per la seva connexió amb les cultures més antigues del món i alhora amb el progrés de la ciència durant els primers segles de l’època moderna.
Les constel·lacions són agrupacions arbitràries d’estrelles que han arribat a nosaltres després de segles, o fins i tot mil·lennis, de tradició cultural. Una prova d’això és que les constel·lacions no són les mateixes a diferents cultures històriques, tot i que a vegades hi ha semblances, que només poden atribuir-se a una difusió cultural més enllà dels llocs on es van crear, o a coincidències.
Els límits de les constel·lacions, en la seva gran majoria, segueixen els traços imaginaris definits per la Unió Astronòmica Internacional de 1928 a 1930. Aquestes fronteres utilitzen com a guia les línies de declinació i ascensió recta (és per això que no hi ha línies diagonals).
Fes clic i arrossega per girar l’esfera.
Quan mirem una constel·lació des de la Terra, el que veiem en realitat és una projecció de la posició de les estrelles sobre l’esfera celeste, que fa que sembli que estan molt a prop i formin una figura. De fet, la distància real que les separa a l’espai és molt més gran del que sembla. Per entendre-ho, el millor és veure-ho amb aquests dos exemples, l’Óssa Major i Orió. Si triem «Vista des de la Terra», les constel·lacions se’ns mostren tal com les veiem al cel. Si triem «Des de l’espai», simulem la manera com es veuen les estrelles després de viatjar distàncies d'anys llum al voltant de la constel·lació.
Dos exemples de perspectives molt diferents:
Grup d’estrelles en primer pla, que estan físicament agrupades al cel (les Plèiades) sobre un fons d’estrelles molt més llunyanes.
Una galàxia situada a centenars de milions d’anys llum, sobre un fons d’estrelles que estan milers de vegades més a prop.
Les constel·lacions modernes van ser introduïdes per la Uranometria de Bayer el 1603, on es van introduir dotze noves constel·lacions només visibles des de l’hemisferi sud.
Per tal d’unificar criteris, la Unió Astronòmica Internacional, el 1928, va definir oficialment les constel·lacions com 88 regions que divideixen tota la volta del cel, englobant els hemisferis nord i sud. Aquesta divisió la van fer seguint les línies imaginàries de les coordenades celestes d’ascensió recta i declinació, de tal manera que cada regió englobés la seva constel·lació (agrupació d’estrelles) tradicional. Això va definir uns límits precisos per determinar a quina constel·lació es troba un objecte al cel.
Avui dia les constel·lacions han perdut la seva utilitat com a lloc d’ubicació dels astres al cel, ja que els astrònoms professionals fan servir coordenades per situar qualsevol objecte al cel, però encara són molt populars entre la població general, especialment entre els astrònoms aficionats.
L’últim grup de constel·lacions modernes va ser introduït per Lacaille el 1756, i formaven catorze noves constel·lacions a l’hemisferi sud.
A Occident, la majoria de les constel·lacions visibles des de l’hemisferi nord són un record de la cultura dels antics pobles mediterranis i de l’Orient Mitjà. Per aquesta raó l’origen de moltes d’elles és molt antic i desconegut, en alguns casos de fa 6.000 anys.
La tradició que ens ha arribat a Occident és la grecoromana i en molts casos les constel·lacions de l’hemisferi nord representen personatges de la mitologia grega. Alguns exemples són el Taure, Orió, Cassiopea, Hèrcules, Andròmeda, etc.
Com que a l’antiguitat només es coneixia el cel visible des de la conca del Mediterrani, les estrelles de l’hemisferi sud eren invisibles i desconegudes. Per això, a Occident, fins als viatges de l’era moderna a partir del Renaixement, no es van formar les constel·lacions de l’hemisferi sud. En l’època de la descoberta del món i dels grans viatges per Occident, les noves constel·lacions van rebre noms dels nous instruments científics i animals descoberts en les exploracions, com el peix volador, el telescopi, el microscopi, el tucà, etc.
Una bona part de les constel·lacions de l’hemisferi nord té el seu origen en el llegat de les cultures clàssiques del Mediterrani. Tot i que molts d’aquests asterismes tenen un origen més ancestral, els antics grecs ens van deixar una representació dels seus personatges mitològics. Una part d’aquestes constel·lacions està associada a mites particulars, com ara el grup de Perseu, format per les constel·lacions Perseu, Pegàs, Andròmeda, Cefeu, Cassiopea i Cetus (la Balena). Hi ha exemples d’altres personatges que van acabar al cel com ara Orió, Ofiüc (el metge Asclepi), Sagitari, Centaure, etc.
El desenvolupament de les constel·lacions xineses és completament diferent a l’occidental. A la Xina, es va dividir el cel en els anomenats «tres recintes» i «vint-i-vuit cases», que, a la vegada, contenen més de 280 asterismes, formats per grups d’estrelles o estrelles individuals.
El 1907 es va descobrir un fantàstic mapa estel·lar xinès datat del segle VII dins del conjunt de manuscrits de Dunhuang, i que és excepcionalment complert, constituït per dotze cartes estel·lars que inclouen més de 1.300 estrelles i 257 asterismes. La majoria dels asterismes són diferents als occidentals, però se’n poden identificar alguns com ara l’Óssa Major o la constel·lació d’Orió. Grups d’estrelles que sembla que han capturat l’atenció per igual a moltes cultures.
La visibilitat de les constel·lacions depèn del nostre horitzó particular, que només ens deixa veure la meitat del cel.
La nostra posició local a la Terra determina quin és el nostre horitzó i quina meitat de la volta del cel i quines constel·lacions podem veure en cada moment.
En l’esquema hem representat l’horitzó, que és un pla de color morat; el zenit, com a punt més alt de la volta celeste visible, que ara coincideix amb l’eix de rotació de la Terra; la volta celeste, de color blau; un estel groc i la Lluna.
Tots els astres efectuen una volta cada 24 hores a causa del moviment de rotació terrestre.
Zenit i eix de rotació de la Terra
Si ens situem sobre el pol Nord exactament, l’eix de rotació coincidirà amb el nostre zenit. Tindrem l’estrella i la Lluna donant voltes i seguint una trajectòria exactament paral·lela a l’horitzó. De fet, totes les estrelles visibles des del pol Nord segueixen trajectòries paral·leles a l’horitzó, i per això des d’aquest punt només veiem la meitat dels estels; l’altra meitat està permanentment oculta per sota de l’horitzó.
Des d’una latitud intermèdia entre el pol i l'equador, les estrelles seguiran trajectòries inclinades, algunes estrelles seran permanentment visibles duran tot l’any, d’altres només temporalment, i les estrelles situades més al sud seran sempre invisibles.
En aquest cas l’eix de rotació és perpendicular a la línia que uneix l’observador amb el zenit, i sembla que tots els astres descriuen trajectòries perpendiculars a l’horitzó. A diferència de la situació al pol, es pot veure que, a mesura que la Terra va girant, és possible veure totes les estrelles de la volta celeste. Es tracta, doncs, d’una posició molt interessant des del punt de vista astronòmic.
Las estrellas circumpolars
Els estels sempre es veuen girar entorn del punt en què l’eix de rotació de la Terra talla la volta celeste.
També podem veure per què des d’una latitud intermèdia hi ha un grup d’estels que sempre es veu sobre l’horitzó i n’hi ha un altre que mai es veu, en funció de com l’horitzó de l’observador va escombrant la volta celeste.
Els cercles vermells són les trajectòries dels límits nord i sud de l'horitzó sobre la volta celeste. Per sobre del límit nord de l’horitzó sempre hi ha un grup d’estels, les anomenades estrelles circumpolars, que no són mai ocultades per aquest, mentre que, per sota del límit sud, hi ha una altra zona de la volta celeste que mai és visible.
El zodíac és la regió del cel que recorre anualment el Sol i el formen una franja de dotze constel·lacions. El camí que fa el Sol cada any pel zodíac s’anomena eclíptica.
Recorregut del Sol per l’eclíptica.
Zodíac deriva de la paraula grega zoodiakos que significa «roda dels animals». Per aquest grup de constel·lacions també passen la Lluna i els planetes brillants. El seu origen és molt antic i possiblement va servir per marcar el pas del temps i el de les estacions. Com que l’astrologia és l’origen antic de l’astronomia, el zodíac encara és important en les creences astrològiques modernes.
A la vista del que ja saps, comenta com es veuran les constel·lacions des de:
- La Lluna
- Mart
- Plutó
- Alfa Centauri, l’estrella més propera al Sol que es troba a 4,3 anys llum de nosaltres.
- Una estrella situada a milers d’anys llum a una altra part de la nostra galàxia.
En el nostre cel es veuen a ull nu en qualsevol moment unes 3.000 estrelles si tenim bones condicions d’observació (cels transparents i completament foscos). Com pot variar aquest nombre depenent del punt de la galàxia des de on s’observi el cel?
- En un lloc fora de la galàxia
- En un lloc a prop del nucli galàctic
Les estrelles semblen fixes però no ho són, també viatgen per l’espai seguint òrbites al voltant del centre de la Via Làctia. Com que són lluny, els seus moviments són molt lents. Creus que el cel seria recognoscible...
- ...fa 4.000 anys quan van construir les grans piràmides?
- ...fa 30.000 anys quan van pintar les coves d’Altamira?
- ...fa 65 milions d’anys quan van desaparèixer els dinosaures?
